Persones i circumstancies.

Un amic protesta contra els manuals d’autoajuda. Diu que son un gran problema perquè absorbeixen la atenció cap a un mateix i porten a l’oblit de les grans qüestions socials obertes avui en el món. Entenc que vol dir. Però hi hauria molt a dir.
Tots necessitem fruir de la vida que ens ha estat donada estigui com estigui el món. Al capdavall, ningú tria la època que li toca viure. Tinc una vida i vull aprofitar-la per ser feliç – he estat temptat d’escriure “més o menys feliç“ com si el desig de ser feliç no es justifiqués per si mateix. I per aquesta comesa, sobretot, compto amb mi mateix…és la comprensió del meu propi poder personal que no depèn de les circumstancies. En aquest terreny, m’estalvio de fer culpables als altres o les circumstancies de les meves incapacitats o errors, una actitud molt saludable. Ara bé – i aquí el meu amic té bona part de raó – si això em porta a ignorar que formo part d’una trama social, estic caient en una altre forma d’inconsciència : l’individualisme exagerat.
Tinc la impressió que estem atrapats entre dos forces contradictòries encara que potencialment complementaries. Per un costat, la gent vinculada als moviments socials i als ambients polítics tendeixen a menystenir la importància de les actituds personals i a ignorar que l’escepticisme d’alguns té raons de pes que l’aguanten. Per l’altre, els afeccionats al creixement personal i la lectura d’autoajuda, tendeixen a menystenir que ens agradi o no, sovint la nostra sort està lligada a la dels que ens envolten caient en un discurs molt superficial en relació a la política i la societat.
Uns posen l’accent en les persones, els altres el posen més en les circumstancies. Uns miren a l’interior, els altres a l’exterior.
El meu propòsit és saber mirar als dos llocs.